BIOGRAFIA


Morató Aragonès (Medalla d'Or de la ciutat de Reus i Fill Adoptiu de Cornudella de Montsant) neix a Reus, província de Tarragona, el 1923.
Entre 1928 i 1941 resideix a Cornudella, on comença a pintar el Montsant cap al 1936 quan recalen en aquesta localitat del Priorat pintors com Ignasi Mallol, amb els seus alumnes de l'Escola d'Art de la Generalitat   a Tarragona, i Ivo Pascual, que el 1940 el va animar a estudiar Belles Arts, després de passar els mesos d'estiu pintant al costat d'ell i els seus amics Bosch Roger i Ventosa.

El 1941, després de guanyar la Medalla Fortuny amb tan sols 17 anys, es trasllada a Barcelona per cursar els estudis de Belles Arts. En aquesta capital comença la seva amistat amb Bonaventura Puig i Perucho, hereu del paisatgisme corotià i de qui Morató sempre es va voler reconèixer deixeble; coincideix en un recés a Montserrat amb Miquel Villà, que influirà en la seva forma d'analitzar el color del paisatge. Iniciat, doncs, en l'impressionisme, no serà fins al seu primer viatge a París el 1950 que començarà a definir-la síntesi de llenguatges que caracteritza la seva obra, entre la tradició naturalista del paisatge, la racionalització constructivista, herència de Cézanne i els seus seguidors, i algunes maneres de l'informalisme i l'abstracció en el traç, el color i el tractament de la matèria.

En el seu segon viatge a París, el 1954, descobreix la pintura plana i l'obra de Clavé, Bouffet i Chagall, desenvolupant el gust per una estètica de tarannà expressionista, de perfils marcats, trets accentuats i preferència pels grisos i blaus i les tonalitats fredes, començant a ser conegut per la seva "rica paleta agrisada". París i Itàlia (on el 1955 comença a treballar la pintura d'estudi i s'allibera de les imposicions de l'obra al natural) seran, doncs, els dos centres que aportin a Morató Aragonès els elements necessaris per elaborar el seu propi estil, fruit de la fusió de tendències oposades. Aquesta recerca de l'equilibri entre el real i l'abstracte, fugint de les modes i intentant que la seva pintura fos sincera (treballant "des de dins") és pel que mai es va sentir lligat a cap moviment o grup concret. Referent a això va dir al 78: "qui treballa en el camp de l'art, més que restar qualitats, ha afegir-ne. Pretenc demostrar que avui dia, encara, es pot fer una obra d'art mitjançant el dibuix, la forma "; o també:" quan millor em trobo és pintant el record del que he viscut, amb una base d'apunts presos del natural. Això fa que m'acosti més a la realitat. Si no, algunes vegades arribaria a una combinació de colors i formes gairebé abstractes ".

Als anys seixanta, una de les seves èpoques més productives, redueix les seves sortides a l'estranger per centrar-se en el treball d'estudi. Després d'un nou viatge a París al 64, comença a utilitzar l'espàtula com a instrument pictòric gairebé exclusiu, la qual cosa constituirà un dels principals atractius de l'obra d'aquesta etapa i una de les característiques definitòries del seu estil durant molt de temps L'originalitat d'aquest tractament, no molt popular entre els pintors per les dificultats que comporta, propiciarà (o potser serà al revés) el pas a una progressiva geometrització de la seva obra ("planificació cristal · logràfica", l'anomenarà Santos Torroella), característiques que duraran fins a principis dels setanta i que coincideixen amb el seu període d'exposicions a la galeria Grifé & Escoda. Aquesta geometrització el portarà a realitzar obres cada vegada més cerebrals, trets que després aniran desapareixent gradualment, coincidint amb la recuperació del pinzell, i que deixaran pas a un lirisme íntim ia una major suavitat de formes. 1975, any de la seva exposició a la Mitre Gallery, serà el moment en que la seva gamma de colors arribi al punt més suau i apastelat, produint-se a partir de llavors una evolució inversa, amb la recuperació dels tons càlids i dels contrastos audaços, afinant al màxim el llenguatge del pinzell, evidenciant una dicció cada vegada més lliure i una força de traç que no perdrà ni en els últims moments de la seva producció.

Morató sempre va voler mantenir-se vinculat a la seva terra, pintant els paisatges de Cornudella i Reus, que alternava en els seus períodes més viatgers amb vistes dels llocs que visitava. El paisatge francès, amb una arquitectura que afavoria la geometrització, i l'auster paisatge castellà, que propiciava el joc cromàtic i compositiu de difícil solució, van ser dos vèrtexs oposats d'una realitat que ell va saber conjugar amb destresa. Fonamentalment paisatgista i excel · lent dibuixant, va dedicar també a la figura ia les composicions de cafès gran part de la seva producció., Sense oblidar, en èpoques intermèdies, els temes de marines i els bodegons.

Amb un extens palmarès, reflex de la dedicació apassionada a la pintura, va ser també un gran amant de les tertúlies, i el seu nom forma part dels incondicionals de les que van tenir lloc en punts emblemàtics de la capital catalana: Kansas, La Punyalada, Samoa, La Cova del Drac i Escarlata.




Va morir a Barcelona el 5 de maig, un mes després de clausurar l'última exposició a la seva ciutat natal, i reposa a Cornudella, a la falda del Montsant, formant part del paisatge que tantes vegades va pintar.
                     
 Maria Elena Morató

Morató Aragonés (Medalla de Oro de la ciudad de Reus e Hijo Adoptivo de Cornudella de Montsant) nace en Reus, provincia de Tarragona, en 1923.
Entre 1928 y 1941 reside en Cornudella, donde empieza a pintar el Montsant hacia 1936 cuando recalan en esta localidad del Priorato pintores como Ignasi Mallol, con sus alumnos de la Escuela de Arte de la Generalitat  en Tarragona, e Ivo Pascual, que en 1940 le animó a estudiar Bellas Artes, después de pasar los meses de verano pintando junto a él y a sus amigos Bosch Roger y Ventosa.

En 1941, tras ganar la Medalla Fortuny con tan sólo 17 años, se traslada a Barcelona para cursar los estudios de Bellas Artes. En esta capital empieza su amistad con Bonaventura Puig y Perucho, heredero del paisajismo corotiano y de quien Morató siempre quiso reconocerse discípulo, y coincide en un retiro en Montserrat con Miquel Villà, que influirá en su forma de analizar el color del paisaje. Iniciado, pues, en el impresionismo, no será hasta su primer viaje a París en 1950 que empezará a definirse la síntesis de lenguajes que caracteriza su obra, entre la tradición naturalista del paisaje, la racionalización constructivista, herencia de Cézanne y sus seguidores, y algunos modos del informalismo y la abstracción en el trazo, el color y el tratamiento de la materia.

En su segundo viaje a París, en 1954, descubre la pintura plana y la obra de Clavé, Bouffet y Chagall, desarrollando el gusto por una estética de talante expresionista, de perfiles marcados, rasgos acentuados y preferencia por los grises y azules y las tonalidades frías, empezando a ser conocido por su “rica paleta agrisada”. París e Italia (donde en 1955 empieza a trabajar la pintura de estudio y se libera de las imposiciones de la obra al natural) serán, pues, los dos centros que aporten a Morató Aragonés los elementos necesarios para elaborar su propio estilo, fruto de la fusión de tendencias opuestas. Esa búsqueda del equilibrio entre lo real y lo abstracto, huyendo de las modas e intentando que su pintura fuera sincera (trabajando “desde dentro”) es por lo que nunca se sintió ligado a ningún movimiento o grupo concreto. A este respecto dijo en el 78: “quien trabaja en el campo del arte, más que restar cualidades, debe añadirlas. Pretendo demostrar que hoy día, todavía, puede hacerse obra de arte mediante el dibujo, la forma”, o también: “cuando mejor me encuentro es pintando el recuerdo de lo que he vivido, con una base de apuntes tomados del natural. Esto hace que me acerque más a la realidad. Si no, algunas veces llegaría a una combinación de colores y formas casi abstractas”.

En los años sesenta, una de sus épocas más productivas, reduce sus salidas al extranjero para centrarse en el trabajo de estudio. Tras un nuevo viaje a París en el 64, empieza a utilizar la espátula como instrumento pictórico casi exclusivo, lo cual constituirá uno de los principales atractivos de la obra de esta etapa y una de las características definitorias de su estilo durante mucho tiempo La originalidad de este tratamiento, no muy popular entre los pintores por las dificultades que entraña, propiciará (o quizá fuera a la inversa) el paso a una progresiva geometrización de su obra (“planificación cristalográfica”, la llamará Santos Torroella), características que durarán hasta principios de los setenta y que coinciden con su período de exposiciones en la galería Grifé & Escoda. Esta geometrización le llevará a realizar obras cada vez más cerebrales, rasgos que después irán desapareciendo paulatinamente, coincidiendo con la recuperación del pincel, y que dejarán paso a un lirismo íntimo y a una mayor suavidad de formas. 1975, año de su exposición en Mitre Gallery, será el momento en que su gama de colores llegue al punto más suave y apastelado, produciéndose a partir de entonces una evolución inversa, con la recuperación de los tonos cálidos y de los contrastes audaces, afinando al máximo el lenguaje del pincel, evidenciando una dicción cada vez más libre y una fuerza de trazo que no perderá ni en los últimos momentos de su producción.


Morató siempre quiso mantenerse vinculado a su tierra, pintando los paisajes de Cornudella y Reus, que alternaba en sus períodos más viajeros con vistas de los lugares que visitaba. El paisaje francés, con una arquitectura que favorecía la geometrización, y el austero paisaje castellano, que propiciaba el juego cromático y compositivo de difícil solución, fueron dos vértices opuestos de una realidad que él supo conjugar con destreza. Fundamentalmente paisajista y excelente dibujante, dedicó también a la figura y a las composiciones de cafés gran parte de su producción., sin olvidar, en épocas intermedias, los temas de marinas y los bodegones.


Con un extenso palmarés, reflejo de la dedicación apasionada a la pintura, fue también un gran amante de las tertulias, y su nombre forma parte de los incondicionales de las que tuvieron lugar en puntos emblemáticos de la capital catalana: Kansas, La Puñalada, Samoa, La Cova del Drac y Escarlata.


Murió en Barcelona el 5 de mayo, un mes después de clausurar la última exposición en su ciudad natal, y reposa en Cornudella, a la falda del Montsant, formando parte del paisaje que tantas veces pintó.

Maria Elena Morató




Morató Aragonés. Landscape with figures

Josep Mª. Morató Aragonés was born in 1923 in Reus , but his artistic beginnings are to be located in the small village Cornudella de Montsant in the Priorato region, where he lived due to familiar circumstances between 1928 and 1941. It was here where he first entered into contact, in 1936, with artists like Ignasi Mallol and Joan Rebull, who had arrived with their pupils of the Art School of the Generalitat of Tarragona in order to practise landscape painting. It was also in Cornudella that Ivo Pascual, after passing the summer months in 1940 painting with him and his friends Bosch Roger and Ventosa, encouraged him to study the Fine Arts.

Morató's rewarded trajectory (Gold Medal of the city of Reus and he was given the freedom of the town Cornudella) started in 1941, when he won the Fortuny Medal being only 17 years old, a fact that caused his move to Barcelona in order to begin his studies of Fine Arts. In Barcelona , he initiated his friendship with Bonaventura Puig and Perucho, whom he considered his master, and coincided with Miquel Villà in his retreat in Montserrat , which influenced his way of analyzing the colour of the landscape. Thus initiated in impressionism, it was not until his first journey to Paris in 1950 that the synthesis of languages, which characterize his work, defined itself. This placed him in between the naturalistic tradition of landscape painting, the constructivist rationalization, a legacy of Cézanne and his followers, and some methods of informal art as well as abstraction in trace, colour and treatment of the material. His second journey to Paris in 1954 discovered him plane painting and the work of Clavé, Bouffet and Chagall, developing since then the preference for the aesthetics of an expressionist disposition, of pronounced outlines, accentuated strokes and a taste for the grey and blue shades of the cold colour scheme. He became famous for his “rich greyish palette”.

Paris and Italy (where he started in 1955 with indoor-painting, letting behind the impositions of painting from nature) were to be the two centres that provided Morató Aragonés with the necessary elements to elaborate his own style, the result of the fusion of opposite tendencies. This searching for the balance between the real and the abstract, trying to make his paintings sincere (working “from inside”), is why he never felt bound to any movement. Although in the 60s being stigmatized as “modern”, he always remained true to representational art. In this context, he said in 1978, “one who works in the arts has to add attributes instead of reducing them. I pretend to demonstrate that even today one can do a work of art by means of the drawing, the form”, or as well: “painting the reminiscence of what I lived, basing myself on sketches taken from nature, is when I feel at best. This way I get closer to reality. Otherwise, I sometimes might obtain an almost abstract combination of colours and forms.” In the sixties, after a new journey to Paris in 64, he started using a palette knife as a nearly exclusive pictorial instrument, which constitutes one of the principal attractions of his works at that stage and one of the defining characteristics of his style during a long time to come. The originality of this method favoured (or perhaps the other way round) the step towards a progressive geometrical tendency of his work (“crystallographic planning”, according to Santos Torroella). We find these characteristics until the beginning of the seventies and they coincide with his period of exhibitions at the gallery Grifé & Escoda. The geometrical tendency induced him to produce more and more cerebral works, a characteristic that would disappear gradually later on. All this coincides with the return to the brush, the incorporation of an intimate lyricism and a greater smoothness of forms. 1975, the year when his range of colours reached a smoother quality using pastel, marked the beginning of an inverse evolution incorporating warmer shades and audacious contrasts, refining the language of brush and palette knife to the utmost, proving increasingly an unbound diction and a vigorous trace, which he would never lose until the last moments of his production.

Landscapes and figures

Morató Aragonés, being fundamentally a landscape painter, always wanted to maintain his bonds to his native town painting the landscapes of Cornudella and Reus throughout his 70 years of productive painting activity. This emotional interest for what he felt close alternated with the views of the places he visited during the periods he used to travel a lot. The French landscape with an architecture that favoured the geometrical tendency and the austere Castilian landscape that favoured the chromatic and compositional interplay of difficult solution, were two opposite highlights of a reality that he knew how to combine with skill. Nevertheless, it is in his sketches made from nature and his drawings in Indian ink where we can observe best the quality of his trace; here, his masterly skill when painting space and volumes becomes evident, while the subject is simply an excuse for the forms. The same counts for the little sketches of figures or the compositions of Café scenes, many of them incorporate watercolour, especially during his last years. The figure itself has to be analyzed from two different points of view. On one hand, Morató was an accomplished portrait painter (four generations passed through his brushes); on the other hand, we count on a whole series of figures, which he used for his own formal and chromatic experimentations. We might call them still life-figures or landscape-figures, as it is the chromatic structure of the spaces, which defines them. The persistence of a certain feminine typology responds to this constant searching for a formal ideal on which to build the search for this other impalpable ideal, which is happiness. In this case, he achieved it through aesthetics and painting.

In his solid and vigorous personal work, Morató Aragonés knew how to synthesize some features of the principal tendencies of painting in the 20 th century.

The extensive list of works reflects his passionate dedication to painting, but he also enjoyed participating in the discussions of his group of regulars, gathering at emblematic places in the Catalan capital: Kansas , La Puñalada, Samoa , La Cova del Drac and Escarlata.



He died in Barcelona on May 5 th 2006, just a month after closing his last exhibition in his hometown, and is buried in Cornudella, at the foot of the Montsant, forming part of the landscape which he painted so many times.

Maria Elena Morató